Servei militar a Olot, l'any 1944

Aquest escrit és un fragment d'una carta enviada als seus pares, el 21 d'octubre de 1944, per un xicot que feia el servei militar a Girona i Olot. La carta original estava escrita en castellà i ha estat traduïda pel seu net, segons el qual "En aquelles dates encara es buscaven “maquis” per les muntanyes i les cartes que enviaven els soldats als seus amics i familiars, eren inspeccionades a fi i efecte de que no escriguessin en el llenguatge del dimoni, o sigui en català. Per això el meu pare va haver de escriure en castellà." La carta completa es pot llegir aquí.

(...) Desprès de dinar ens van fer formar per segona vegada amb tot el material a sobre. Dos sarrons plens, 205 cartutxos, una manta i el fusell, que de moment, clar, com els altres coses no pesava molt, tan sols molestava bastant; però quan feia mig hora que els portaves a sobre, les tires dels sarrons començaven a clavar-se en les espatlles i llavors si que et feien patir, però em sembla que m’estic allunyant del que volia explicar.

Van formar la companyia a les dues i mitja, més o menys i així vam estar fins a les quatre que ja va està preparat el batalló per sortir. A les quatre i mitja deixàvem Girona i tots creiem que seria per sempre.

Sortirem en el tren que es diu vulgarment “El d’Olot”, aquest tren té un refrany i es del de pressa que va, el refrany es el següent, “El tren d’Olot marxa com vol i torna com pot”. Ja pot imaginar-se un tren que els paisans li posen refranys, com serà si es militar.

Vàrem sortir de l’estació de Girona a les cinc menys quart i vam arribar a Olot a les deu i mitja. Fixis quasi sis hores per recorre 62 quilòmetres, sort que en aquesta línia, com que no tenen molts vagons de càrrega, ens van fer anar en un de viatgers. Vam arribar al quarter d’Olot a les onze sense sopar ni dormir. Per sort vam trobar els matalassos plens de palla, sinó, amb el fred que feia ens hauríem quedat gelats.

La matinada següent la vàrem dedicar a arreglar la companyia, en fi, para posar-la en estat de revista, i això va durar fins al l’hora de dinar. Després de que ens van repartir el pa, vàrem tenir que anar a menjar a un altre quarter, doncs el nostre no tenia cuina. Quina va ser la nostre sorpresa que a l’hora de repartir el menjar, mentre estàvem a la cua vam veure que cada cassó que donaven omplien el plat: i tots vàrem dir, “Això comença bé!”. La sorpresa encara va ser més gran quan ens van dir que podíem repetir. En fi, que vàrem quedar tan farts que no recordo haver-ho estat cap dia tan al quarter de Girona. Desprès de menjar van tocar silenci, després teòrica i per la tarda marxa.

Olot es un poble d’uns vint-i-sis mil habitants; però encara que Girona en tingui molts més, comparat amb Olot no val res. No sé com explicar-li, Olot es una capital en petit, té moltes botigues i no pensi que son velles, això no, tenen el mateix aspecte que algunes de Barcelona. Las noies son molt simpàtiques, doncs podies mantenir una conversa amb elles, i et contestaven com si fossis un paisà. Aquest detall ens va venir completament de nou, doncs estàvem acostumats a Girona que no els hi pots dir res, que si et descuides quasi et mosseguen.

L’altre cosa interessant es que a Olot venien pa de ració a 6 pessetes quilo, perdó, m’he equivocat, el pa blanc a 6 i el de ració a 4 pessetes, que els hi sembla? I a qualsevol botiga d’alimentació venien les mongetes cuites a 4 el quilo. Com poden veure el ram de la manduca estava força bé, doncs a la companyia som tres que sempre anem junts, i entre tots compràvem i quilo de mongetes i un quilo de pa de ració, que ens costava a 4 pessetes, anàvem a la tasca i demanàvem 1 litre de vi, que també era més bo que el de Girona, i així amb pocs diners fèiem un berenar que fins hi tot els àngels ens envejaven. No cregui que costava molt, doncs el pa 4 ptes. El vi 2,50 ptes. I les mongetes també 4 ptes. Per tant tot junt sumava 10,50 ptes. I repartit entre tres ens costava 3,50 ptes. per cap i ens quedàvem molt bé. Clar que això no es pot fer tots els dies, però tres o quatre vegades per setmana ja ho crec que sí. Imaginis el que hem trobat a falta tornar a Girona estan tan bé; però torno al meu relat. (...)