A l'estació de Vilanna. O de Bonmatí. - Carles Gorini

En un revolt, penjada sobre el riu, hi ha l’estació de Vilanna. O de Bonmatí. En front hi té un grup de cases adossades a una muntanya que ho empeny tot contra el Ter. Hi ha el pont, que donava sentit a la parada. Fa poc que han eixamplat la carretera, que abans en deien de La Vergonya, que serveix per anar de Girona a Olot. O a l’inrevés. Tot plegat conforma un paisatge peculiar, com un aparador del temps que ha passat. Com les cadires i les taules del bar Oasi, que hi ha al davant de l’estació abandonada i en què un rètol adverteix que és en traspàs. Les cadires i les taules, però, semblen disposades a no moure’s d’allà on són, com els tres homes que s’hi asseuen i juguen a cartes com si no els passessin centenars de cotxes ben a tocar, com si el paratge conservés la tranquil·litat de cinquanta anys enrere i el tren estigués a punt d’aparèixer del revolt, esbufegant, camí d’Anglès.

És una tarda de setembre i fa calor. El vent mou els pollacres i les fulles fan fressa. L’edifici de l’estació és senzill, estret, estirat com els arbres del voltant. No s’assembla a cap dels que hi ha a la línia. Hi té un aire, sí, però és diferent, humil. Més humil encara que tots els altres. El capital del tren d’Olot no donava per a més. Malgrat tot aguanta, és aquí. S’aferra a la muntanya que l’empeny, a la carretera que s’eixampla i desdibuixa l’espai pel qual havia passat el tren. Pregunto als de l’Oasi per l’estació. La pregunta els sorprèn. És com si per a ells no existís: “l’estació, diu? Miri-se-la bé, que em penso que la volen fotre a terra”, diu el més vell. Tornen a les cartes com si res no hi fos: ni els cotxes, ni l’estació, ni jo mateix. Insisteixo, els pregunto pel tren, si tot plegat ha canviat molt. “Sí, la carretera ara està molt bé. El tren… del tren no recordo gairebé res. No sé, que era vell. Aquí tot era vell aleshores.”

El que m’ha dit l’home del bar sembla que és veritat. EL POUM de Bescanó preveu enderrocar l’estació de Vilanna. O de Bonmatí. N’hi ha que s’hi oposen, que no veuen motius per desfer-se de cap dels detalls d’aquest paratge. També parlo amb ells: “no defallim, hem fet un recurs!”, m’expliquen. Amb tot, no sé si els seus planys s’aixequen per damunt de la fressa que fan els pollancres quan els mou el vent. No sé si se’ls escolta algú. De tornada a casa m’he aturat a Tordera, una estació condemnada per Adif. La van construir el 1859 i va ser, per tres anys, el final de la línia de la costa. Els treballs d’enderroc han començat. Aquí també hi ha arbres plens de fulles que fan fressa. Hi bufa una mica de vent.

(Escrit de Carles Gorini publicat el 7 de setembre de 2010 al blog Revista de Ferrocarrils)