Els dos cotxes del tren d'Olot es queden a casa

Acte de presentació del ‘Projecte de restauració i conservació dels cotxes de viatgers C8 i C11 de l’antic Ferrocarril Olot-Girona’

Aquest estiu els dos cotxes de viatgers de l’antic tren d’Olot que tenim a la capital de la Garrotxa van estar a punt de marxar de nou, ja que el conveni de cessió temporal signat al seu dia així ho establia. Malgrat que l’Ajuntament d’Olot sempre ha mostrar la voluntat de mantenir els vehicles ferroviaris a la ciutat, la situació econòmica actual no els permetia d’assumir el cost econòmic de la restauració. És per això que l’Associació Amics del Tren Olot-Girona va agafar el compromís de tirar endavant la seva restauració i així evitar que els cotxes haguessin de marxar.

Gràcies a això, es va poder signar un nou conveni de 3 anys de durada entre l’Ajuntament d’Olot, el Centro de Estudios Históricos del Ferrocarril Español i l’Associació Amics del Tren Olot-Girona, en el qual s’estableix que els membres de la nostra entitat seran els encarregats de dur a terme els treballs de restauració dels dos cotxes, dins de les nostres possibilitats; l’Ajuntament d’Olot es farà càrrec del cost dels materials i el Centro de Estudios donarà el vistiplau al projecte de restauració que haurà d’estar redactat abans de 6 mesos.

Així doncs, aquest divendres passat es va superar el darrer escull i la nostra entitat va fer la presentació del ‘Projecte de restauració i conservació dels cotxes de viatgers C8 i C11 de l’antic Ferrocarril Olot-Girona’. El projecte va ser aprovat amb nota per tots els presents, per la qual cosa ara ja si que podem afirmar que els dos cotxes del tren d’Olot es queden definitivament a casa.

A l’acte, que es va portar a terme en el mateix recinte on ja s’ha començat a treballar en la restauració dels antics cotxes de viatgers, hi van assistir representants de l’Ajuntament d’Olot, del Centro de Estudios Históricos del Ferrocarril Español, dels Museus d’Olot, de l’Associació d’Amics del Ferrocarril de les Comarques Gironines, del Centre de formació Aula-Format Olot i de l’associació amfitriona, els Amics del Tren Olot-Girona.

Servei militar a Olot, l'any 1944

Aquest escrit és un fragment d'una carta enviada als seus pares, el 21 d'octubre de 1944, per un xicot que feia el servei militar a Girona i Olot. La carta original estava escrita en castellà i ha estat traduïda pel seu net, segons el qual "En aquelles dates encara es buscaven “maquis” per les muntanyes i les cartes que enviaven els soldats als seus amics i familiars, eren inspeccionades a fi i efecte de que no escriguessin en el llenguatge del dimoni, o sigui en català. Per això el meu pare va haver de escriure en castellà." La carta completa es pot llegir aquí.

(...) Desprès de dinar ens van fer formar per segona vegada amb tot el material a sobre. Dos sarrons plens, 205 cartutxos, una manta i el fusell, que de moment, clar, com els altres coses no pesava molt, tan sols molestava bastant; però quan feia mig hora que els portaves a sobre, les tires dels sarrons començaven a clavar-se en les espatlles i llavors si que et feien patir, però em sembla que m’estic allunyant del que volia explicar.

Van formar la companyia a les dues i mitja, més o menys i així vam estar fins a les quatre que ja va està preparat el batalló per sortir. A les quatre i mitja deixàvem Girona i tots creiem que seria per sempre.

Sortirem en el tren que es diu vulgarment “El d’Olot”, aquest tren té un refrany i es del de pressa que va, el refrany es el següent, “El tren d’Olot marxa com vol i torna com pot”. Ja pot imaginar-se un tren que els paisans li posen refranys, com serà si es militar.

Vàrem sortir de l’estació de Girona a les cinc menys quart i vam arribar a Olot a les deu i mitja. Fixis quasi sis hores per recorre 62 quilòmetres, sort que en aquesta línia, com que no tenen molts vagons de càrrega, ens van fer anar en un de viatgers. Vam arribar al quarter d’Olot a les onze sense sopar ni dormir. Per sort vam trobar els matalassos plens de palla, sinó, amb el fred que feia ens hauríem quedat gelats.

La matinada següent la vàrem dedicar a arreglar la companyia, en fi, para posar-la en estat de revista, i això va durar fins al l’hora de dinar. Després de que ens van repartir el pa, vàrem tenir que anar a menjar a un altre quarter, doncs el nostre no tenia cuina. Quina va ser la nostre sorpresa que a l’hora de repartir el menjar, mentre estàvem a la cua vam veure que cada cassó que donaven omplien el plat: i tots vàrem dir, “Això comença bé!”. La sorpresa encara va ser més gran quan ens van dir que podíem repetir. En fi, que vàrem quedar tan farts que no recordo haver-ho estat cap dia tan al quarter de Girona. Desprès de menjar van tocar silenci, després teòrica i per la tarda marxa.

Olot es un poble d’uns vint-i-sis mil habitants; però encara que Girona en tingui molts més, comparat amb Olot no val res. No sé com explicar-li, Olot es una capital en petit, té moltes botigues i no pensi que son velles, això no, tenen el mateix aspecte que algunes de Barcelona. Las noies son molt simpàtiques, doncs podies mantenir una conversa amb elles, i et contestaven com si fossis un paisà. Aquest detall ens va venir completament de nou, doncs estàvem acostumats a Girona que no els hi pots dir res, que si et descuides quasi et mosseguen.

L’altre cosa interessant es que a Olot venien pa de ració a 6 pessetes quilo, perdó, m’he equivocat, el pa blanc a 6 i el de ració a 4 pessetes, que els hi sembla? I a qualsevol botiga d’alimentació venien les mongetes cuites a 4 el quilo. Com poden veure el ram de la manduca estava força bé, doncs a la companyia som tres que sempre anem junts, i entre tots compràvem i quilo de mongetes i un quilo de pa de ració, que ens costava a 4 pessetes, anàvem a la tasca i demanàvem 1 litre de vi, que també era més bo que el de Girona, i així amb pocs diners fèiem un berenar que fins hi tot els àngels ens envejaven. No cregui que costava molt, doncs el pa 4 ptes. El vi 2,50 ptes. I les mongetes també 4 ptes. Per tant tot junt sumava 10,50 ptes. I repartit entre tres ens costava 3,50 ptes. per cap i ens quedàvem molt bé. Clar que això no es pot fer tots els dies, però tres o quatre vegades per setmana ja ho crec que sí. Imaginis el que hem trobat a falta tornar a Girona estan tan bé; però torno al meu relat. (...)

En Carles de cal Campaner

Fragment de l’entrevista feta per Laia Martí i publicada a la revista Puigsacalm número 105 d’abril-juny de 2010, a Carles Albatana i Guitart, en Carles de cal Campaner, de Sant Esteve d’en Bas:

(...)

I quan va tornar de la mili, a què es va dedicar?

Feia jornals, anava a buscar llenya... i després, l’any 1951, vaig a anar a treballar a la via. Havíem d’anivellar la via, si hi havia clots l’aixecàvem amb una pinça, posàvem bé les travesses... Jo era de la brigada de les Preses i treballàvem a la via del tren des de can Perequel fins a l’estació d’Olot. Hi anàvem amb bicicleta. I a en Bas, només hi treballàvem alguna vegada, a fer suplències. També vaig fer de guardavies una temporada.

Segur que treballant a la via té unes quantes anècdotes per explicar...

Recordo que en Pere de can Barral feia de guardavies i al revolt de can Gil, un dia que havia plogut molt, hi va haver una esllavissada i el tren no va poder passar durant tot el dia. També recordo, i això, a més, té a veure amb els campaners, que quan a les Preses trencàvem el son havent dinat, hi havia un campaner que sempre tocava a aquella hora i ens espatllava la migdiada. De fet, ja ho deia en Miquel de can Tianova: “Hombre loco, buen campanero.” I també recordo que en Miquel de can Tianova deia que no hi havia cap campaner ric.

I havien de treballar els diumenges i tot, a la via?

Treballàvem un de cada dos diumenges. I llavors no podíem anar a missa. Però no venien mai a buscar-nos. En canvi, recordo que mossèn Joaquim anava als camps a fer plegar la gent per anar a missa.

(...)

Com hi anaven a tots aquests pobles?

Hi anàvem amb tren. Com que treballàvem a la via teníem el tren de franc.

(...)

Estacions de tren: tot va quedar a mig fer - Carles Gorini

Desviem-nos ara per anar a unes altres estacions que fa anys que van deixar de veure passar els trens. Son les dels trens petits de Girona, les del Feliuet, les del tren d’Olot, del Palamós-Flaçà, en què hi ha ben poques dosis d’enginyeria i, en canvi, unes bones racions d’arquitectura. Aquests edificis que van tenir una existència diferent a la de les seves germanes de via ampla, la qual cosa els va acabar salvant la vida. Però el redemptor no ha estat el tren: les ha salvat el paisatge o, més aviat, un entorn que les ha fossilitzat per convertir-les en contenidors estètics que esperen tan contents el dia de la seva interpretació, mentre miren com passen els ciclistes per la via verda. És per això que no s’entén la maniobra de l’ajuntament de Bescanó, que ha decidit desfer-se de l’edifici de viatgers que un dia va ser del tren d’Olot. Potser hi ha algú que no ha sabut veure els avantatges de relacionar la seva estació amb les altres que, línia amunt, es van fonent amb la idíl·lica Suïssa catalana.

(Fragment de l'escrit ‘Estacions de tren: tot va quedar a mig fer’ publicat per Carles Gorini, el 6 de juliol de 2010, al bloc Revista de Ferrocarrils).

Records de l’aiguat de 1940

Fragments de l’article “1940-2010: setanta anys de l’aiguat” que ha publicat la revista Puigsacalm número 108, de gener-març de 2011, en motiu dels 70 anys de l’aiguat que en Bas, Olot i rodalies van patir el 18 d’octubre de 1940:

(...)

A en Bas, al carrer de Sant Ignasi, van baixar part de la paret del Prat i de ca la Fustera. «Un tren va quedar passetjat al Picanyol perquè la via va quedar enterrada d’esllavissades», recorda en Pep de can Coll.

(...)

En Pep de can Coll explica que «aquí a en Bas, la via del tren estava tota plena d’esllavissades i pedres grosses. Molta gent aprofitava per carregar les pedres més grosses, trinxar-les i utilitzar-les per refer les parets i tapar els desperfectes de l’aigua. També es va haver d’arreglar el tram de la via que l’aiguat havia fet malbé.

(...)

Una de les moltes pedres que va transportar l’aigua va ser la que ara es troba a la font del parc de l’estació d’en Bas.

(...)

A l'estació de Vilanna. O de Bonmatí. - Carles Gorini

En un revolt, penjada sobre el riu, hi ha l’estació de Vilanna. O de Bonmatí. En front hi té un grup de cases adossades a una muntanya que ho empeny tot contra el Ter. Hi ha el pont, que donava sentit a la parada. Fa poc que han eixamplat la carretera, que abans en deien de La Vergonya, que serveix per anar de Girona a Olot. O a l’inrevés. Tot plegat conforma un paisatge peculiar, com un aparador del temps que ha passat. Com les cadires i les taules del bar Oasi, que hi ha al davant de l’estació abandonada i en què un rètol adverteix que és en traspàs. Les cadires i les taules, però, semblen disposades a no moure’s d’allà on són, com els tres homes que s’hi asseuen i juguen a cartes com si no els passessin centenars de cotxes ben a tocar, com si el paratge conservés la tranquil·litat de cinquanta anys enrere i el tren estigués a punt d’aparèixer del revolt, esbufegant, camí d’Anglès.

És una tarda de setembre i fa calor. El vent mou els pollacres i les fulles fan fressa. L’edifici de l’estació és senzill, estret, estirat com els arbres del voltant. No s’assembla a cap dels que hi ha a la línia. Hi té un aire, sí, però és diferent, humil. Més humil encara que tots els altres. El capital del tren d’Olot no donava per a més. Malgrat tot aguanta, és aquí. S’aferra a la muntanya que l’empeny, a la carretera que s’eixampla i desdibuixa l’espai pel qual havia passat el tren. Pregunto als de l’Oasi per l’estació. La pregunta els sorprèn. És com si per a ells no existís: “l’estació, diu? Miri-se-la bé, que em penso que la volen fotre a terra”, diu el més vell. Tornen a les cartes com si res no hi fos: ni els cotxes, ni l’estació, ni jo mateix. Insisteixo, els pregunto pel tren, si tot plegat ha canviat molt. “Sí, la carretera ara està molt bé. El tren… del tren no recordo gairebé res. No sé, que era vell. Aquí tot era vell aleshores.”

El que m’ha dit l’home del bar sembla que és veritat. EL POUM de Bescanó preveu enderrocar l’estació de Vilanna. O de Bonmatí. N’hi ha que s’hi oposen, que no veuen motius per desfer-se de cap dels detalls d’aquest paratge. També parlo amb ells: “no defallim, hem fet un recurs!”, m’expliquen. Amb tot, no sé si els seus planys s’aixequen per damunt de la fressa que fan els pollancres quan els mou el vent. No sé si se’ls escolta algú. De tornada a casa m’he aturat a Tordera, una estació condemnada per Adif. La van construir el 1859 i va ser, per tres anys, el final de la línia de la costa. Els treballs d’enderroc han començat. Aquí també hi ha arbres plens de fulles que fan fressa. Hi bufa una mica de vent.

(Escrit de Carles Gorini publicat el 7 de setembre de 2010 al blog Revista de Ferrocarrils)

Oda al tren d'Olot - Joan Mercader Sunyer

Aquí hi hagué una estació petita,

austera, sense presses ni esvalots

on el fred a l’hivern s’hi arrecerava.

Un tren amable, lleu, com de joguina

feia els adéus més dolços perquè mai

no eren per sempre. No hi havia llàgrimes

a les andanes, sols algun somriure

o un bes fet a recer de les mirades

-els amants d’aquell temps eren de vidre.

Un brunzit estrident tallava l’aire

mentre un xerric de ferros matussers

amb un petit diable entre les rodes

-com un infern de fums desmesurats-,

trencava, esbufegant, la quietud

del paisatge innocent, la pau dels arbres.

--

Jo estimava aquell tren, l’estació,

la carbonissa negra que es filtrava

dins els vagons de fusta envernissada

-de vegades, cal dir-ho, entrava als ulls-.

El xiulet, ran del túnel de Sant Roc,

els camps blancs al matí quan la rosada

espurnejava com miralls, esclat

de joies platejades. A la tarda

els arbres es gronxaven amb l’oreig

absorbien el fum esbojarrat

que s’esbullava entre les branques altes.

--

La primavera saludava el tren

amb un ramell de perles a les mans

vessant els verds damunt els rails, les pedres,

l’olor tendra de l’herba I la cançó

de l’aigua que saltava de la presa

del Pasteral amb urc de gran cascada.

A l’estiu, el jovent s’hi amuntegava,

els ulls guspirejant i amb febre al cor.

Encara llisca sobre les desertes

vies, l’antiga mel rajant dels ulls,

aquell somriure blau suspès a l’aire

i l’olor de llimona dels teus llavis.

No sents aquell trip-trap que ens sacsejava?

Agafats de les mans ens gronxolàvem

pels sotracs i el vaivé a les baixades.

I, quan, bufant, pujava al coll d’en Bas,

un torterol de fum tenyia el blau

puríssim de la tarda. Total res

perquè demà la pluja rentarà

la cara als arbres i el fullam

estrenarà vestit de pell llustrada.

--

Estimava aquell tren, l’estació,

el grinyol de les rodes, l’esbufec

de l’arrencada, el fumerol i aquell

xiulet talment el crit d’una au salvatge.

Tothom al tren, companys, amics, no hi ha

adéus. Surto d’Olot a poc a poc…

I tornaré amb el cor balancejat

i un tros del meu paisatge a la butxaca.

OGC - OG - O&G R

La línia de ferrocarril OGC era el tramvia a vapor d'Onda al Grau de Castelló de la Plana (1988-1963). Cal no confondre-la amb el tren d'Olot a Girona (OG), ja que una de les seves màquines va anar a parar a la línia del tren de Sant Feliu de Guíxols a Girona (SFG) i, per afinitat d'aquestes, hi ha una locomotora OGC i un cotxe OG a l'estació de Fornells de la Selva, la locomotora sobre rails de 750 mm d'ample i el cotxe sobre rails de 1000 mm d'ample.

En el ferrocarril d'Olot a Girona (OG), els cotxes marca CRAVENS de la sèrie C1 a C14, portaven gravat a les tapes d'engreixar els eixos de les rodes, escrits en dues línies, 1901 O&G R (acrònim de l'empresa que el 21 de maig de 1891 es va constituir a Londres com a societat denominada The Olot & Gerona Railway Company Ltd.).

A l’època del tren d'Olot, Catalunya ja patia espoli fiscal

Des de fa un temps s’està parlant molt de l’espoli fiscal que pateix Catalunya i estem prenent consciència de com aquest afecta a la qualitat de vida dels seus ciutadans, alhora que afebleix el desenvolupament del país. Encara que ho sembli, però, aquest espoli no és un fet recent doncs ja fa molts any, dècades, que Catalunya el suporta.

L’any 1969 el govern franquista espanyol va clausurar dues línies de ferrocarril de via estreta a les comarques gironines, les que anaven d’Olot a Girona i de Girona a Sant Feliu de Guíxols, deixant prejubilades o a l’atur les 270 persones que hi treballaven. Amb l’agreujant que Sant Feliu de Guíxols era l’única població de la costa catalana, entre Barcelona i la frontera francesa, que tenia comunicació ferroviària amb les comarques de l’interior.

La revista Presència de 20 de setembre de 1969 publicava un article relacionat amb aquest assumpte, en el qual el seu autor fa referència a l’espoli fiscal:  "(...) Catalunya paga cada any VINT MIL MILIONS de pessetes més de les que l'Estat inverteix aquí; perdem, doncs, diàriament CINQUANTA MILIONS. Girona va recaptar QUATRE MIL VUIT CENTS NORANTA MILIONS de pessetes l’any 1967 i l’Estat invertí el mateix any MIL CENT DEU MILIONS. La supervivència dels dos carrilets extingits era un problema de bona voluntat. Aplicant-hi la solució que estudia a fons la SUFRERAIL, primera firma mundial en dictàmens i informes ferroviaris, dintre de pocs anys el percentatge de rendiment hauria estat una operació dignificadora i pràctica en tots sentits. (...)”

Segons indicava l’esmentat informe SUFRERAIL la inversió que calia efectuar per unificar, modernitzar i fer rendibles ambdues línies de ferrocarril era de 150 milions de pessetes (el que Espanya ens espoliava en només 3 dies).

Com a dades significatives dir que aquell mateix any l’Estat es va gastar 210 milions de pessetes en 20 Km nous de la carretera de Madrid a La Corunya i 145 milions en la conversió de l’antic monestir de San Marcos, de León, en parador de turisme. El Plan de Desarrollo pel període 1965-1968 preveia inversions públiques per import de 335.000 milions de pessetes. I els trens petits gironins només necessitaven 150 milions... 

La primera pel·lícula del tren d'Olot

Malgrat que actualment no es conserva cap fragment d'aquesta obra, la primera pel·lícula del tren d'Olot va ser el documental "De Girona a Olot en ferrocarril" produït, dirigit i fotografiat per Fructuós Gelabert l'any 1911.

Fructuós Gelabert i Badiella (Barcelona 1874 - 1952) fou director, guionista, operador de càmara i productor cinematogràfic. Juntament amb Segundo de Chomón fou el pioner del cinema a l'Estat Espanyol i el primer a rodar pel·licules a Catalunya. Els seus productes eren sobretot films documentals però també d'argument. El film "Guzmán el Bueno", rodat l'any 1910 amb la participació de Margarida Xirgu, és considerat la seva obra mestra.

Malauradament una gran part de les seves obres avui en dia no existeixen.

Aquell què ha de saber...

Fa pocs dies ens explicaven que a Malgrat de Mar durant els anys 50 i 60 del segle passat, era tradicional fer servir una expressió referida al tren d'Olot per mofar-se d'una persona qüestionant la seva intel·ligència.

Quan es volia donar a entendre que algú era més aviat capfluix, es deia: "Aquell què ha de saber, si ni sap d'on és el tren d'Olot?".

Tren a l'estació de Girona, de Joan Puig

Tren a l'aiguada d'Amer, de Xavier Olivella

Ferrocarril Olot-Girona, d'autor desconegut

Tren a Amer, de Tomas Vilà

Tren a Amer, d'autor desconegut

Ferrocarril Olot-Girona, de Josep Lluís Florit

Memòria dels verds - Narcís Comadira

(...) I veig un trenet de via estreta, el tren d’Olot, que de petits i adolescents, ens duia, a mi i als meus companys, a les nostres aventures dominicals muntanyenques.

Sempre anàvem cap a la Garrotxa. Mai no agafàvem el carrilet de Sant Feliu de Guíxols, sempre el d’Olot. Suposo que, a la Garrotxa, la muntanya hi era més de debò, més dura, les essències més pures. A la costa tot era massa bla, massa fàcil, massa dissolt. Agafar el tren d’Olot, les matinades de tardor o d’hivern, era una maravella. Els vagons, de fusta, tenien compartiments transversals. A diferència del carrilet de Sant Feliu, en què cada vagó era un sol espai, amb els bancs correguts sota les finestres, al tren d’Olot, els bancs eren encarats en la direcció del viatge o en contra. A Sant Feliu, sempre hi anaves de costat. El tren garrotxí era més introvertit que el ganxó, menys donat a fer coneixences, perquè de seguida hi ocupàvem un compartiment sencer.

Ens veig enfredorits, carregats amb la gepa de les motxilles grises, sobresortint damunt d’unes cametes que afloraven dels cuixots d’uns pantalons curts de pana negra i que acabaven en les peülles de les xiruques. I assaltàvem un compartiment buit. Penjàvem les motxilles al prestatge de damunt del banc i posàvem els peus, de pressa, damunt del tub de ferro, ple d’aigua calenta que, a terra, entremig dels dos bancs, feia de calefacció. Era fosc encara quan el tren s’endinsava entre muntanyes plenes de bafs matinals. L’aurora es deixondia tardana darrere el brancam d’uns arbres grogosos o del tot pelats. (...)

(...) La Garrotxa: colors. Verd, sobretot. Una taca de verd, arrugada, amb alts prominents i baixos tenebrosos, solcada encara, per a mi, per un vell trenet esbufegador, que arranca i que s’atura i que reprèn el viatge exactament com fa la memòria.

(Fragment del relat Memòria del verds, de Narcís Comadira, publicat a la revista Descobrir Catalunya número 115 de desembre de 2007)

A poc a poc el tren de joguina - Rafael Benet

A poc a poc el tren de joguina anirà fent el seu camí. La plana s'haurà anat estrenyent, fins a esdevenir gairebé una canal. Les muntanyes s'aniran alçant i per veure el cel hom haurà d'acotar el cap i acostar-se un xic a la finestreta. S'anira fent nit: oscil·larà un estel en la celístia; els llums d'un poblet distrauran un moment l'esgurard. Després, un túnel, al bell mig del qual el petit ferrocarril començarà a descendir amb sotragueig poc amable. La vall s'anirà eixamplant fins a arribar a Olot feta nit.

A Olot amb tren, per Amer - Josep Pla Casadevall

Vaig prendre, doncs, el tren a Girona -un tren desmanegat, buit i irrisori- i per una quantitat ridícula de diners (les tarifes ferroviàries no s'han apujat amb el mateix ritme que el pa, l'oli o el vestir, i és per això que les companyies -o sia l'Estat- tenen tant de dèficit) vaig viatjar un nombre vergonyós d'hores, encara que molt lentament. De tota manera, no vaig perdre en cap moment l'esperança d'arribar a Olot, perquè quan es viatja en aquests trens la primera cosa que s'ha de tenir és fe -practicar, sobretot, la fe del carboner. No és pas difícil, perquè en el nostre país l'última cosa que es perd és l'esperança. Per fortuna, la temperatura fou ideal; vaig arribar a Olot després de sis o set hores de viatge, en un estat de conservació perfecte i després d'haver fet, en el vagó, unes amistats tan sòlides amb els altres viatgers que estic segur que duraran tota la vida. No crec que es pugui demanar més.

(De Un petit món del Pirineu - Josep Pla Casadevall)

El dia del comiat - Josep Congost Pla

La petita ciutat quedarà perduda en la llunyania, i també les muntanyes que l'envolten, els arbres innúmers, el paisatge, tota l'adorable geografia natal. I encara, esperant darrere els vidres d'un balcó, aquella noia dels ulls dolços (...)

Serà una matinada freda d'un dia qualsevol. En el moment d'arrancar el tren, tot de mocadors voleiaran en l'aire, donant comiat a Déu sap quantes coses (...)

Adéu al carrilet - Joan Mercader Sunyer

(...) una estació petita,

austera, sense presses ni esvalots 

on el fred a l'hivern s'hi arrecerava.

(...) un tren amable, lleu, com de joguina
(...) feia els adéus més dolços perquè mai
no eren per sempre.

Estimava aquell tren, l'estació,
el grinyol de les rodes, l'esbufec
de l'arrancada, el fumerol i aquell
xiulet talment el crit d'una au salvatge.
Tothom al tren, companys, amics, no hi ha
adéus. Surto d'Olot a poc a poc (...)
I tornaré amb el cor balancejat
i un tros del meu paisatge a la butxaca.

La inevitable transformació del paisatge - Josep Maria Capdevila Balançó

Ara, on rentaven les dones, que era com un bassal, hi ha un bon safareig. El tren travessa, amunt sobre la font, un segon pis de jardins. Però el canvi no és gaire. Encara renten aquelles dones, en l'estiu, a migdia; encara els infants, amb aquella acompanyant de cabells blancs, baixen de la font al pas de l'aigua, i elles conversen com aleshores que En Maragall hi era.

(De Amics i terra amiga)

Després de la sortida d'Olot - Marià Manent Cisa

El trenet passa entre roques volcàniques, emblanquinades de neu. Després, en l'alliberament de la ruta, apareixen les aspres muntanyes al lluny, i els camps vermells o verds, amb grans florides blanques; hi ha una parella de bous i unes rengleres de munts de fems i de fang, nevades només d'una banda. Heus ací les Preses, poblet policrom, davant d'uns boscos obscurs. És llargarut i de cases irregulars, amb arcades rodones, galeries breus, teulades de color de volcà i d'òxid, arrenglerades en una estranya harmonia. Finestres amb marc blau fosc, parets ocre, grises, de color de terra, grogues, de color de rovell i de ferro. I els pallers al davant, solemnes, i, encara una línia de roba estesa, cada peça d'un to diferent. En conjunt, però, no és una policromia alegre: l'harmonia fosqueja, tret dels indrets on la neu encara no és fosa.

(De A flor d'oblit - Marià Manent Cisa)

Carrilet bonic i alegre - Isabel Expósito

Carrilet bonic i alegre
què ha passat que t'has perdut?
Ha estat per manca de feina
o bé per falta d'ajut?

Eres lent i apocat

i no és cosa d'avui dia,

però les fires i els mercats

hen perdut tota harmonia.

Ja pel camí feien tracte

els marxans i compradors,

i segurament un pacte

entre el jovent amorós.

També eres punt de visita,

de passeig i distracció.

Les entrades i sortides

ens feien gran sensació.

I sobretot quan portaves

els que volíem de debò,

el teu xiulet ressonava

i ens omplies d'il·lusió.

(Poema escrit l'any 1969 per Isabel Expósito, la Isabel de can Xiconic, de Les Planes d'Hostoles, amb motiu de la desaparició del tren que unia Olot amb Girona. Ha estat publicat a la revista "Les Garrotxes" número 5, de primavera-estiu de 2010)