El Ferrocarril
Olot-Girona va ser la principal artèria de comunicacions de les comarques de La
Garrotxa, La Selva i el Gironés fins als anys seixanta del segle XX. Un modest
ferrocarril de via d’un metre d’ample i de 55 Km de longitud, que va
solcar les vores dels rius Ter, Bruguent i Fluvià sota l’ombra dels volcans de
La Garrotxa.
La construcció del tren va ser conseqüència directa de la tenacitat dels olotins de mitjans segle XIX. De sempre, la capital de la Garrotxa patia de la manca d’una bona comunicació amb la resta de Catalunya. La carretera a Banyoles i Girona eren camins de carro en molt mal estat que dificultaven el desenvolupament de l’economia local i frustraven les seves iniciatives.
La voluntat de
connectar Olot amb Girona data de l’any 1844, any que es va redactar el primer
projecte per un ferrocarril de tracció a sang, però no va ser fins l’any 1887
que es van començar a construir els primers quilòmetres del recorregut.
La línia
Olot-Girona tenia un desnivell considerable. Partia dels 75 metres d’altitud a
Girona per arribar als 440
metres de la capital olotina, passant pels 558 metres al coll d’en
Bas que era el punt més elevat, just on el ferrocarril s’endinsava en el túnel
mes llarg del trajecte, de 230
metres .
La història de
la línia no va ser gaire afortunada. No va ser fins l’any 1911 que el tren va
arribar a Olot i quatre anys més tard, la gran Guerra Europea ja va obligar que
les locomotores funcionessin amb llenya davant l’escassetat del carbó. La
guerra civil espanyola va malmetre les instal·lacions, la qual cosa va deixar
molt afeblida la companyia que l’explotava. Els darrers anys, la tracció a
vapor va ser substituïda per automotors diesel. De totes maneres, es va
mantenir fins als darrers viatges la presència de la tracció a vapor. Cada
dilluns al matí, coincidint amb el dia de mercat a Olot, partia un comboi amb
màquina de vapor que retornava a Girona cap al tard.
L’estiu de 1969,
el mateix any que l’home trepitjava per primer cop la Lluna, el tren d’Olot va
ser clausurat i va desaparèixer de l’escena ferroviària.
A l’horari de
trens de l’estiu de 1954 podem llegir (en castellà, tal com obligava la
dictadura franquista) el següent text:
El paisaje se va
tornando cada vez más agreste al entrar en el valle del Riubrugent, iniciando
la via sus fuertes rampas, que culminan en el túnel de Coll de Bas en el que se
alcanza la cota de 558 metros sobre el mar. El paisaje es frondoso y atrayente,
apareciendo en las márgenes del rio una impresionante columnata basáltica, tras
la que el río salta por la hermosa cascada natural de Santa Margarita. Aparecen
a nuestra vista las moles del Far, Puig de Moros y Santuario de la Salud.
Pasado el túnel,
el panorama que podemos contemplar es totalmente distinto: los fértiles llanos
de Bas, de las Presas, el macizo de Puigsacalm y la serranía del Corb, con su
silueta dentellada por agudas crestas se ofrecen a nuestra vista en toda su
magnificiencia, hasta alcanzar el hermosísimo valle de Olot, tras el que como
imponente telón de fondo, se aparecen al norte, todas las cumbres del Pirineo
Oriental.
Esta visión
rápida y como tal incompleta del viaje, no puede dar más que una ligera idea de
la hermosura de los panoramas contemplados, que hacen de este viaje una de las
mejores excursiones de turismo, cuyo remate es el encantador Olot, industriosa
y pintoresca ciudad, situada en unos valles que con razón son llamados la Suiza
Catalana.>>
